Audrey Mestre
Tot per un somni...
per Miquel Pontes
Article publicat al núm.
41 de Revista Aquanet
Fotos cedides per Joan Llantada (IAFD / SAFER)
L'apneista Audrey
Mestre va morir el passat 12 d'octubre de 2002 a la República
Dominicana en intentar batre el rècord mundial de profunditat en la
modalitat “no limits”, que ostentava el seu marit i entrenador
Francisco “Pipín” Ferreras després d'aconseguir els 162 metres de
profunditat.
 ns
havíem acostumat a associar el nom d'Audrey Mestre amb els diferents rècords
de profunditat batuts últimament, ja fos sola o en companyia del seu company
“Pipín”. El treball conjunt els havia permès vèncer el mar fins ara,
però l'eterna recerca dels límits de la resistència humana ha patit un
tràgic revés. El mar s'ha cobrat un dolorós tribut en la persona d'Audrey
Mestre.
Estiguem a favor o no dels rècords de
profunditat, és innegable que tots nosaltres, els qui bussegem en qualsevol
modalitat, prestem força atenció a qualsevol notícia relacionada amb el
profundisme. I entre aquestes notícies, fa alguns anys que sempre destacaven
els rècords gairebé increïbles aconseguits per aquesta bella jove de 28
anys.
Santo Domingo (República Dominicana). Eren
les 12 del matí del dissabte 12 d'octubre de 2002. Audrey es disposava a
batre tots els rècords de profunditat en baixar fins a 171 metres amb una
sola inspiració. Un trineu de 90 quilos la baixaria a tota velocitat fins al
blau. En els entrenaments efectuats en dies anteriors, Audrey havia
aconseguit baixar 166 i fins i tot 170 metres sense problemes, així que va
iniciar el descens, confiada que podria aconseguir la meta i que la
gesta seria reconeguda.
Durant el descens, va passar a gran
velocitat per les cotes de control en què hi havien els bussejadors de
l'equip de suport. Però una sensació d'intranquil·litat va assolar
l'escenari de la competició quan van transcórrer els 3 minuts, habituals en
aquestes proves, sense tenir notícies d'ella.
Al cap de gairebé 10 minuts, els
bussejadors apareixen a la superfície amb el seu cos, encara amb vida, però
Audrey mor a l'ambulància, camí de l'hospital, entre els braços de “Pipín”,
l'actual campió del món d'apnea.
Potser la confiança en els excel·lents
resultats dels entrenaments previs li va fer abaixar la guàrdia... potser va
haver-hi una fallada mecànica al trineu… res importa ja… la nostra campiona
ja no està amb nosaltres. Aquesta vegada la partida la va guanyar el “gran
blau” i l'Audrey, simplement, no ho va aconseguir.
 La
notícia ens va colpejar a tots durament. La difusió d'aquesta va ser lenta;
els mitjans de comunicació va semblar que la deixaven de banda i els mitjans
especialitzats van publicar només una breu nota, però va ser suficient per
deixar-nos atònits a tots.
Com a resultat d'aquest tràgic incident,
l'organització FREE ha eliminat la modalitat de descens de “pes variable
il·limitat” -també conegut com “no limits”- de la llista de competicions
homologades, sent els actuals rècords els únics que es reconeixeran a partir
aquest moment. Aquesta decisió s'ha justificat basant-se en els alts riscos
que comporta aquesta pràctica.
La modalitat “no limits” és la disciplina
de busseig en què els rècords són més profunds, però també la que es
considera més perillosa. És la mateixa que apareix en la mítica pel·lícula
de Luc Besson, “El Gran Blau”.
FREE també ha suspès les competicions de
descens en la modalitat de “pes variable limitat”, fins que s'aprovi un nou
sistema de seguretat. Així mateix s'aplicaran restriccions a la modalitat de
descens amb “pes constant”.
LA SEVA VIDA
 Audrey
Mestre va néixer a França l'11 d'agost de 1974, al si d'una família de
bussejadors en què l'avi i la mare practicaven la pesca submarina.
Es va iniciar molt aviat en aquesta pràctica. Als 13 anys ja bussejava amb
botella, encara que per ser tant jove no va aconseguir la primera
titulació fins als 16.
El 1990 es trasllada a Mèxic amb la
família, i la passió pel mar la porta a estudiar biologia marina.
Presenta la seva tesi doctoral el 1995 sobre la fisiologia del busseig, amb
un estudi sobre els grans profundistes -era gran admiradora de “Pipín”-. Amb
la tesi va pretendre demostrar un tema què havia llegit en una revista: que
els pulmons del bussejador s'omplen de plasma quan abasten grans
profunditats.
El 1996, de la mà de “Pipín”, s'introdueix
en l'apassionant món del profundisme. Crea amb ell la IAFD (Associació
Internacional de Busseig Lliure) amb seu a Miami. A partir de llavors, una
successió de rècords deixa clar que el profundisme és la seva passió…
El 29 de maig de 1997 aconsegueix el
primer rècord mundial femení, baixant a 80 metres en apnea a la bella illa
de Gran Caiman.
El 6 de juny de 1998 aconsegueix un nou
rècord, bussejant en tàndem amb “Pipín” fins als 115 metres de profunditat.
Aquest rècord no va ser homologat perquè no estava present cap agència per
certificar el rècord.
 El
13 de maig de 2000 bat el rècord femení de profunditat baixant a 125 metres,
10 metres més que el rècord que ella mateixa ostentava des del campionat de
Mèxic. El nou rècord va tenir lloc a l'illa de La Palma (Illes Canàries,
Espanya) i el temps total de la gesta va ser de 2 minuts i 3 segons, dels
quals 1 minut i 8 segons es van emprar a baixar, 10 segons en un descans a 125
metres per inflar el globus d'ascens i tan sols 44 segons per a l'ascens
final.
El 18 de maig de 2001 Audrey i “Pipín”
aconsegueixen els 100 metres de profunditat bussejant en tàndem. Aquest
rècord, a diferència del de 1998, si que va ser reconegut per totes les
organitzacions.
El 19 de maig de 2001 aconsegueix un nou
rècord mundial en arribar als 130 metres en Fort Lauderdale (Florida) en
només 1 minut 56 segons. Amb aquest rècord passa a ser la cinquena persona
a tot el món -home o dona- que ha bussejat fins a més profunditat en apnea.
El 12 d'octubre de 2002, Audrey Mestre mor
en intentar batre el rècord absolut en la modalitat de “pes variable sense
límits”, que ostentava “Pipín”, i que estava fixat en 162 metres de
profunditat. Encara es desconeix si Audrey va arribar als 171 metres que
s'havia fixat com a meta per batre el rècord.
Tots els qui l'admiràvem constatem, amb
gran tristesa, que ha mort una gran dona. Però el seu record continuarà viu
dins tots nosaltres, els qui estimem el blau tal com ella el va estimar.
Tots sabem que el mar és un medi tan bell com hostil, al què no cal témer,
però sí respectar, i del qual no coneixem els límits. Audrey va morir
tractant de descobrir-los.
Audrey Mestre era, i
sempre serà, una "dels nostres”.
Hi ha un límit per a l'home?
Alguns bussejadors han trencat últimament
els esquemes amb què es batien els rècords de profunditat. Fins ara els
rècords se sobrepassaven per la mínima expressió possible, però últimament
assistim a un gran canvi. Per exemple, l'apneista Tanya Streeter va arribar
fins als 160 metres de profunditat. “Pipín” va arribar als 162 metres.
Llavors Audrey Mestre va arribar als 166 i després als 170 metres en una
sèrie d'immersions d'entrenament, dies abans de la seva mort. És com si
haguessin canviat les regles del joc. Però aquesta “carrera” s'ha vist
truncada per la tragèdia.
Els científics estan estranyament
silenciosos. Pioners com Jacques Mayol o Enzo Maiorca van ser advertits
d'una sèrie de barreres físiques que mai podrien traspassar... i les van
traspassar. Els científics estaven segurs que baixar més enllà de 100 metres
era letal, perquè es provocaria un aixafament del tòrax i una mort segura.
Amenaces semblants s'havien fet públiques abans, quan els apneistes es van
acostar als 30 metres, després als 50 metres i més tard a altres
profunditats semblants.
La capacitat de l'home per innovar en
tècniques de busseig i la tecnologia associada han portat als bussejadors a
una regió on la ciència s'ha quedat sense paraules.
Es creu que el “mur impenetrable” en temes
d'apnea profunda està relacionat amb la toxicitat de l'oxigen. La pressió
parcial d'oxigen en la sang dels apneistes exposats a aquestes profunditats
està, actualment, més enllà de totes les taules conegudes, prop del doble
del valor màxim considerat com a segur (1.6 ATA).
El temps d'exposició és crític, sens dubte,
perquè els riscos hi augmenten. Tot i que els trineus que s'empren en les
baixades són més ràpids que mai -especialment des que “Pipín” va introduir
el tefló en els cables i les superfícies de guia- les immersions més
profundes comporten temps de descens més llargs. Majors pressions parcials de O2
i majors temps d'exposició... Per no parlar de la narcosi, una mena
d'intoxicació per nitrogen, vella coneguda dels bussejadors autònoms
profunds, i que avui dia és una experiència familiar per als apneistes
profunds…
On està el límit?
Més fotos
Més informació
El lector pot trobar molta més
informació i fotos sobre el tema als següents enllaços:
També us recomanem una pel·lícula: El
Gran Blau, dirigida per Luc Besson, i de la que teniu una interessant
ressenya publicada per Eulàlia Rodés a M@re Nostrum:
AGRAÏMENTS
© Text: Miquel Pontes 2002
© Fotos: IAFD |
