EL GRAN BLAU
Comentari d'una pel·lícula
per Eulàlia Rodés Coma

APROPAMENT A LA PEL·LÍCULA

l Gran Blau és una pel·lícula francesa produïda el 1988 pel director Luc Besson, amb música d'Eric Serra.

Els principals intèrprets són:

• Rosanna Arquette (Johanna)
• Jean-Marc Barr (Jacques Mayol)
• Jean Reno (Enzo Molinari)

De primer, salt temporal enrera, dècada dels 60: Jacques, un noiet, viu a Creta amb el seu pare, un recol·lector d'esponges. La seva infantesa transcorre entre aigua i animals marins i la dura mort del pare, que s'ofega.

A l'illa també viu l'Enzo, un noi de la seva edat, que vol competir insistentment amb Jacques, "el franceset" segons ell, per veure qui es cabussa i aguanta més sota l'aigua.

De seguit, ja ens trobem amb uns personatges pels voltants dels 3O anys. Tant Jacques (el protagonista) com l'Enzo es dediquen a la pràctica del profundisme. Jacques s'ha perfeccionat molt en la immersió, aguanta sota l'aigua moltíssima estona i neda com un peix. De fet, se sent inusitadament bé en el medi aquàtic.

Enzo va a la recerca de Jacques, el seu amic i rival. A partir d'aquí, es trobaran en tots els campionats de profundisme.

Apareix també a escena una noia, Johanna, que s'enamora de Jacques.

Finalment, intentant superar Jacques en profunditat, Enzo mor. Jacques, irat per la mort d'Enzo i al·lucinant pel desig de mar, vol retrobar qui estima -el pare, l'Enzo... el mar- i se submergeix. Aquesta immersió sembla significar un sí rotund al mar i deixar definitivament l'últim vincle terrenal de la seva vida, Johanna. Assumeix plenament la seva natura home-peix.

LA HISTÒRIA

D'ençà d'alguns mesos he anat escoltant la banda sonora del film El Gran Blau, una música suau i profunda que et fa venir ganes, indefugiblement, de veure la pel·lícula. De fet, ja me n'havien parlat molt bé submarinistes i no submarinistes, i és que la pel·lícula val la pena.

A més de la música (d'excel·lent qualitat, estil "new age", amb ressons, a estones, del fons del mar...), la variada ambientació geogràfica ens apropa al món i, en especial, a tot el Mediterrani. Per començar, les belles illes gregues, al principi de la pel·lícula en blanc i negre per significar un retrocés en el temps (1964); la Sicília de l'Enzo; La Raya, als Andes (Perú), on entra en acció la Johanna i veu com en una aparició, en camera lenta, un ésser enigmàtic, Jacques, vestit de cabussador enmig del gel; La Riviera francesa, on Jacques podria tenir casa seva si no fos perquè sempre va amunt i avall i, sobretot, se sent del mar.

Jacques va passar la seva infantesa en una illa grega, nedant i submergint-se amb els dofins. El vincle amb el mar, a més, ve reforçat amb la figura del pare, dedicat a la pesca d'esponges, que transmet una imatge poètica del mar: "Quan em canso, les sirenes m'ajuden a pujar", diu a Jacques. A més, Jacques buscarà més endavant el pare mort en el mateix mar.

L'amistat-rivalitat entre Jacques i Enzo ve des de petits. Viuen a la mateixa illa i rivalitzen constantment davant de la colla d'Enzo. I ressalto: "davant de la colla d'Enzo", perquè ja en la infantesa Jacques apareix com a ésser solitari entre els humans. Un dels moments que uneix els dos nois és la mort del pare de Jacques, viscuda pel seu fill desesperat des de la barca, i des de les roques, per Enzo esglaiat.

En efecte, Enzo, un personatge emmarcat en una família italiana, amb el germà sempre complaent i la figura de la "mamma", necessita enfrontar-se a Jacques per sentir-se millor. És per això que ordena al seu germà: "Busca'm el francès, troba Jacques Mayol". I a partir d'aquí es trobaran en tots els campionats de profundisme.

Jacques: calmat, enigmàtic, profund i sincer. És un ésser d'un altre món i Enzo ho sap. És per això que en un moment que Johanna se sincera a Enzo i li parla de l'amor a Jacques, Enzo l'adverteix que Jacques "és d'un altre planeta".

Si bé intueix la natura enigmàtica del seu amic, Enzo, vital i terrenal com és, intenta llançar-li un cable perquè s'aferri a la vida humana. En aquest sentit, en retrobar-se d'adults, està obert que Jacques l'interrogui sobre la vida. Jacques respon: "Jo no sé fer preguntes". Està tan allunyat del que és el món dels homes que no sap ni formular-ne preguntes.

L'amor, però, que se li desvetlla cap a Johanna fa que vulgui aproximar-se als humans i que busqui Enzo perquè li respongui els dubtes. "Què vols saber, exactament?", li pregunta Enzo. "Tot sobre tot", li contesta Jacques, intens i imprecís alhora. I Enzo li parla de dones. Igualment, la resposta de Jacques ha estat inconcreta, perquè difícilment un ésser d'un altre món pot definir-se davant dels afers dels homes.

Jacques està indecís -"com un nen quan està començant a dubtar", segons paraules d'Enzo- pel món que se li obre al davant: l'amor de dona. Amor que hauria estat viable només si ell hagués estat un humà o Johanna hagués estat realment una sirena.

El metge que estudia el cos de Jacques sota l'aigua observa que la sang se li concentra en el cervell, ni tant sols alimenta els membres. Aquest és un fenomen tan sols observat en balenes i dofins. I és que Jacques és un ésser més arrelat al mar que a la vida dels homes.

De fet, en un dels moments amb Johanna, li ensenya una foto de la seva família: un dofí, i li pregunta: "Qui té una família així?", i plora, perquè, tot i l'atracció cap a Johanna, el seu món és incompatible amb la vida humana.

Crec que aquest home-peix que és Jacques Mayol se sent empès a ser un element més del mar enigmàtic, ric, lliure, més pur i real, que viu més d'acord amb les lleis del cosmos, de la creació. Sí, Jacques Mayol és un místic que, perfeccionant-se en la via home-peix, ateny la unió misteriosa amb el mar, amb l'univers.

Aquest esforç per fer-se amb la perfecció del peix dins del mar, per arribar a ser un element més d'aquest món aquàtic, ve reforçat pel recolliment interior que comporta la pràctica de l'apnea i, també, perquè dedica dues hores abans de cada immersió a la pràctica iogui.

EL JACQUES MAYOL REAL I EL FILM

Cal esmentar que Jacques Mayol ha estat consultor tècnic de la pel·lícula, és a dir, que va col·laborar-ne en el guió, si bé la pel·lícula no pretén ser una biografia fidedigna de si mateix. En efecte, s'hi pretén comunicar una manera d'entendre la vida i el profundisme, però de forma novel·lada, per més que el nom del profundista i col·laborador de la història coincideixi amb el del protagonista del film.

Per començar, no passà la seva infantesa a Creta ni era orfe d'un pescador d'esponges. La infantesa real de Jacques Mayol transcorregué a la Xina i la seva mare es dedicava a l'art i el seu pare era un arquitecte d'èxit. A més, el Jacques Mayol real no ha arribat a l'èxit tan de jove com mostra la pel·lícula, sinó que fou al 1983, als seus 57 anys, que arribà als 105 metres de fondària.

En aquest cas sí que coincidint amb el film, Jacques Mayol s'interessa ja pel tema del profundisme cap als 5 o 6 anys, en què va d'excursió al llac Yangtze (Xina), i se sent captivat pels dofins -en aquest cas d'aigua dolça- i constata que no són peixos, que són mamífers com ell. Més endavant, al Japó, va jugar amb dofins d'aigua salada i considerà que podia aprendre molt d'aquestes criatures.

I s'ha dedicat a entendre la contenció de la respiració, a aplicar-se la lliçó dels dofins. El sistema és el següent: bloqueja la glotis i aguanta la respiració durant 2 o 3 minuts -la qual cosa li permet reduir el batec cardíac-; la sang dels membres li passa al tòrax; la pressió de l'aigua pitja el fetge i s'alliberen hematies, amb la qual cosa hi ha més oxigen disponible a la sang. A més, just abans de la immersió, es mulla la cara amb aigua gelada i així redueix, encara més, el batec cardíac.

En la pel·lícula, la unió amb els dofins és evident. Només cal recordar quan bat el record en 108 metres de profunditat i els dofins l'acompanyen i festegen la feta fent piruetes per superfície, i no només els del mar, fins i tot els del Delfinarium de Taormina.

En la realitat, Jacques Mayol també practica la immersió amb dofins. Concretament, sovint l'acompanyen dos dofins, que, si bé no tenen per costum de nedar a les seves profunditats, quan ell baixa sí que el van a trobar i l'acompanyen fins a superfície, i el transporten quan està baix de reserves. És clar que l'encant no és tan gran com a la pel·lícula, perquè a dalt els espera la recompensa en forma de menjar.

Jacques Mayol ha estat un pioner dels campionats de profundisme. I una altra figura important d'aquest món ha estat Enzo Maiorca, al qual de forma novel·lada trobem en el personatge de l'Enzo Molinari de la pel·lícula.

El primer campionat del món i també els successius, a voltes, van ser un duel estricte entre ell i Enzo Maiorca, tal com passa al film.

Al 1970, quan arribaren a 76 metres al Japó, la Federació va dir prou, que això era excessiu, i va parar de reconèixer rècords durant una època.

Entre el 1973 i el 1976, el mateix Mayol va submergir-se fins als 100 metres amb sensors, cables i catèters per tot el cos. Així la ciència s'ha anat explicant la possibilitat que el cos humà suporti aquestes profunditats i, per aquest motiu, la Federació ha consentit altra vegada aquesta mena de campionats.

Al 1983, va arribar als 105-106 metres completament relaxat. De fet, creu que hauria pogut anar més enllà. Aquesta relació entre el profundisme, la medicina i la Federació també apareix en la pel·lícula.

El que realment interessa Jacques Mayol i fa que continuï practicant el profundisme és la bellesa. "Totes les coses passen a ser uniformes, passen a una altra zona, no et distreus en el blau profund ... És un sentiment, molt, molt especial."

Jacques Mayol s'apropa als 70 anys i practica habitualment el profundisme. S'ha trobat a si mateix. Quan no pot baixar, s'enyora del contacte amb l'aigua i de ser comprimit per la pressió. N'és un addicte. Jacques Mayol està "enganxat" a la profunditat.

Quan més parla sobre el film, més mostra certa insatisfacció, perquè considera que les immersions, a estones, no són del tot realistes i perquè, encara que entengui la línia comercial que ha pres el film, no està d'acord amb la comparació entre Enzo Maiorca (l'Enzo de debò) i ell. Enzo Maiorca en surt malparat i això li sap greu.

És més, la pel·lícula li ha costat la seva amistat.

Com a última dada, el que sí que és indiscutible és que la pel·lícula ha fet que en Jacques Mayol fos més (re)conegut.

Jacques Mayol va morir el passat 22 de desembre de 2001 a la seva casa d'Elba (Italia) als 74 anys. Amb ell es va apagar una de les més brillants (i polèmiques) llums del profundisme mundial.

APROXIMACIÓ AL PROFUNDISME

Es tracta d'una activitat d'alt risc, però d'un risc controlat i assumit. Per descomptat, baixar a 100 metres de profunditat tractant-se de persones normals portaria a un desenllaç fatal per edema pulmonar o ofegament, risc principal de tota activitat aquàtica, conseqüència d'una pèrdua de consciència a l'aigua.

No empren màscara, perquè a grans profunditats no hi ha aire suficient en els pulmons per compensar-ne l'efecte ventosa.

Fan servir una pinça. Aquesta els permet fer la maniobra de Valsava, necessària per a tot cabussador, però sense la intervenció dels dits, que els faria perdre temps.

Generalment, a 15 minuts abans de la immersió, el profundista fa apnees a poca profunditat (20 metres) per exercitar els pulmons. Aproximadament, quan falten 10 minuts per a la immersió, fa exercicis de respiració lenta, augmentant la quantitat d'aire a cada inspiració (hiperventilació). Finalment, el profundista aixeca la mà i comença el compte enrera (sols manquen 5 minuts per la davallada).

Els cabussadors assistents que van per sota dels 70 metres respiren heliox (mescla d'heli i oxigen). Tanta gent situada a profunditats perilloses és un motiu més pel desplegament d'assistència mèdica.

Les proves en aquestes profunditats impliquen un control estricte: verificacions per part de jutges; cabussadors assistents cada 10 metres; una campana en una profunditat lleugerament superior al rècord a batre, en què hi ha cabussadors disposats a ajudar el profundista i cameres de televisió, perquè els jutges puguin supervisar la competició; desplegament mèdic també en embarcacions i a terra.

Les categories homologades en els rècords de profunditat són les següents:

• Profundisme amb flotabilitat constant. El cabussador empra el llast que desitja però exactament el mateix per pujar que baixar i puja a superfície sense globus.
  
• Profundisme amb flotabilitat variable controlada. Baixada per corda amb un màxim de 30 Kg de llast i ascensió per la mateixa corda emprant mitjans propis -amb aletes però sense globus-.
  
• Profundisme "No Limits". El cabussador descendeix i ascendeix com vol.

ACABANT ...

El Gran Blau és, sens dubte, una pel·lícula existencial i poètica: A Jacques se li revela la seva condició i es reconcilia amb la natura pròpia. S'apropa al mar, al cosmos, i troba el sentit de la vida.

Sempre que escolto la música d'El Gran Blau, se'm fan presents la magnitud del mar i el desig d'apropar-m'hi. Sortosament, l'escafandrisme m'ho facilita.

© Text: Eulàlia Rodés