Introducció a l'ecologia marina

Introducció a l'ecología marina
per Sònia Cervià i Vanessa Lozano

egons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), l’ecologia és la part de la biologia que estudia les interaccions dels organismes entre ells i amb el medi on viuen. Per tant, si parlem d’ecologia marina estarem parlant de les relacions que s’estableixen entre els individus (plantes i animals) que habiten el mar i l’hàbitat que els envolta, en aquest cas, l’aigua salada.

Els organismes marins es distribueixen de forma determinada al llarg de la immensitat del mar i busquen les millors condicions ambientals per viure i per desenvolupar-se de la millor manera possible. Dos dels factors ambientals clau són la profunditat i la presència de llum, tots dos estretament relacionats, ja que com més ens endinsem en les profunditats del mar, menys llum arriba i més difícil esdevé la realització de determinats processos naturals vitals.

Aquestes característiques provoquen franges de condicions específiques, que s’anomenen zonacions, on podem trobar ecosistemes i tipus de vida molt diversos. Això, juntament amb la competència per l’espai, determina la presència de diferents comunitats d’organismes disposades en franges horitzontals.

Segons les condicions físiques del medi s’han definit quatre zones que delimiten les comunitats d’organismes: la zona supralitoral, sempre emergida i que només es mulla pels esquitxos quan hi ha tempestes; l’estatge mediolitoral, mullat constantment per les onades; l’estatge infralitoral, que es troba constantment submergit, però ben il·luminat; i, per últim, el circalitoral, on arriba menys del 5% de la llum de la superfície del mar i que pot tenir fins a 100 metres de fondària.

Tot seguit, definirem les diferents zones de la conca marina, és a dir, les que componen estrictament el recipient de les aigües marines. Aquestes zones són la plataforma continental, on es localitzen la majoria de les zones pesqueres i que té poca fondària, el talús continental, la plana abissal i la fossa oceànica. Però per entendre-ho millor mireu l’esquema adjunt:

Pel que fa als éssers marins, es divideixen en plàncton, bentos i nècton, en funció del tipus de vida que tenen.

Dintre del plàncton trobarem molts tipus diferents d’organismes, tant animals com vegetals, però tots tenen en comú que viuen contínuament suspesos en la columna d’aigua. Se’n poden diferenciar dos tipus, el fitoplàncton, format per algues microscòpiques, i el zooplàncton, animals petits que es troben sempre a la deriva.

El bentos el formen els organismes que viuen relacionats amb el fons marí. A poca fondària trobarem moltes algues, perquè aquestes necessiten la llum del sol per fer la fotosíntesi, però a mesura que anem baixant trobarem molts més animals. Alguns cacen les seves preses activament, com ara el pop; d’altres viuen fixos al substrat, com serien les esponges, i fins i tot n’hi ha que viuen mig enterrats i només treuen el “cap” per filtrar els nutrients que porta l’aigua, com per exemple els sifons de mar.

Per últim trobem el nècton, format pels animals que tenen un sistema actiu de natació, és a dir, que no es deixen portar pels corrents ni les marees. Dins el nècton podem classificar la majoria de peixos, cefalòpodes i mamífers marins

Com es pot intuir, la complexitat de la vida marina és molt alta, tant per les xarxes alimentàries, com per la varietat d’ambients.

Un cop hem conegut una mica més l’entorn marí, cal fer un especial esment en com l’home és capaç de modificar-lo. En els darrers anys tots hem sentit algun cop en els mitjans de comunicació queixes de pescadors pel baix rendiment de la pesca o per la disminució de les mides dels peixos capturats, o conflictes per les zones pesqueres més importants.

És cert que actualment s’està notant un descens important de la quantitat de captures en zones on abans eren abundants. Les causes són diverses, però se’n poden apuntar dues de principals: la sobreexplotació i la contaminació dels nostres mars.

La sobreexplotació dels mars no dóna temps a les poblacions de peixos a recuperar-se i la contaminació provoca tot tipus de desequilibris i molèsties als animals marins que, com a mal menor, els dificulten la reproducció.

Per altra banda tenim la contaminació. Encara que pugui semblar un problema llunyà, que no ens afecta, i que no puguem fer res per solucionar-lo, la veritat és que podem fer molt més del que ens imaginem. Només cal canviar petits actes quotidians per ajudar a millorar la vida al món aquàtic. Per exemple, no hem de llençar coses a terra quan anem pel carrer, especialment plàstics, ja que aquests materials tenen una vida llarga i una resistència elevada; per tant, si els llencem a terra, és molt fàcil que vagin a parar al mar a través del clavegueram. No hem d’oblidar que no tota l’aigua passa per les depuradores. També hem de tenir cura de no acumular brutícia a les rieres perquè, a part de ser un perill en època de riades, tard o d’hora arriba al mar. El mar sempre ha estat una gran claveguera, tot i que és cert que darrerament aquesta tendència està canviant, i ara hem de reparar els errors del passat.

Així, doncs, cal parar esment quan anem a la platja de no deixar burilles a la sorra i de llençar les deixalles a les papereres; els habitants del mar, siguin bentònics o planctònics, ho agrairan.