Els metalls del fons del mar
per Joandomènec Ros
Catedràtic d'Ecologia de la Universitat de Barcelona
Publicat al Diari Avui el día 20/6/98

na de les múltiples troballes de l'expedició oceanogràfica del Challenger (1872-1876) fou el descobriment dels anomenats nòduls de manganès. Es tracta de concrecions d'òxids hidratats de manganès i ferro que, a causa de les condicions especialment estables i tranquilles dels grans fons marins, precipiten al voltant de qualsevol nucli adient: còdols, conquilles, dents de tauró, etc. Segons les àrees abissals, la riquesa d'aquests metalls pot oscillar entre el 12 i el 22 per cent. Coure, níquel, cobalt, plom, molibdè i altres metalls s'hi troben també en quantitats inferiors a l'1 per cent, però que no són menyspreables des del punt de vista de l'explotaciò minera.

Fa un quart de segle hom considerava que els nòduls de manganès podrien ser recollectats i beneficiats, per obtenir-ne metalls fonamentals per a una indústria en expansió. Es dissenyaren ginys recollectors i es crearen empreses que, a l'hora de la veritat, no van acabar de funcionar, o bé ho feren com a tapadora d'altres activitats (cal recordar aquí la recuperació d'un submarí nuclear soviètic enfonsat, per part del Glomar Challenger, un vaixell oceanogràfic que havia perforat l'escorça oceànica de gairebé tots els oceans del món).

Els reptes tècnics i legals eren enormes, però sembla que en darrer terme el fre fou sobretot econòmic: el reduït marge de benefici en relació a l'elevat risc feu que, ultra estimular la imaginació d'enginyers i visionaris, la mineria dels nòduls de manganès segueixi sent, a les acaballes del segle, només una promesa.

Vet aquí, però, que hom ha descobert en els fons abissals dels oceans uns altres filons metallífers de gran riquesa, en els quals a més dels metalls d'ús industrial n'hi ha d'altres de preciosos: coure, argent i or, i això en concentracions ben interessants. A més del ferro, en un 15-20%, hom hi troba coure (10-15%), zinc (5-25%), plom (0,2-1,5%), argent (fins a un quart de gram per quilo, és a dir, un 0,025%) i or (fins a un 0,0025%).

Aquestes riqueses tan baixes estan compensades, evidentment, pels elevats preus de mercat. No cal dir que, aquest cop, les companyies ja han obtingut drets d'explotació sobre uns quants milers de kilòmetres quadrats de plana abissal (en concret, del Pacífic, prop de Papua-Nova Guinea) i estan disposades a començar les activitats extractives.

El problema és que, mentre que recollir els nòduls no plantejava grans problemes ambientals, perquè aquests es troben estesos sobre uns fons marins molt pregons i amb una densitat baixíssima d'organismes, com correspon a les planes abissals de tot el món, els filons que ara s'explotaran coincideixen amb veritables oasis de vida abissal.

En les àrees de 'rift' al voltant de les Galàpagos, al Pacífic, es descobriren el 1977 les comunitats vives més curioses del planeta; des de llavors, aquestes comunitats i els organismes estranyíssims que les formen s'han trobat en altres zones i oceans del globus, sempre lligats a les carenes centreoceàniques o a les falles que les trenquen.

En aquestes zones de creació d'escorça oceànica existeixen les anomenades fumaroles hidrotermals, és a dir, sorgències d'aigua de mar reescalfada a unes quantes desenes o centenars de graus i que funcionen com a veritables guèisers continus, i al seu voltant s'hi va descobrir un poblament constituït per estranys cucs i altres animals, la majoria d'ells desconeguts fins llavors per la ciència.

No només hi havia espècies noves, sinó grups taxonòmics de categoria superior, com els anomenats vestimentífers, emparentats amb els pogonòfors i que són animals vermiformes d'una mida insòlita: 1 metre de longitud.

El que feia extraordinària la troballa no era només l'enorme abundància d'organismes en unes zones molt concretes del fons marí (d'aquí el nom d'oasis), en contrast amb la pobresa dels fons abissals de tots els oceans, sinó que les cadenes tròfiques que formen no es basen, com les més comunes, al mar i a terra, en la fotosíntesi de les plantes.

Aquí els productors primaris són bacteris quimiosintètics, especialment bacteris del sofre, que l'aigua reescalfada de les sorgències porta en solució en forma de sulfur d'hidrogen, i bacteris del ferro i d'altres metalls dissolts en l'aigua de les fumaroles.

Alguns dels animals d'aquests oasis són filtradors o s'alimenten de grumolls de bacteris, que són força abundants; però el principal component d'aquests poblaments, 'Riftia pachyptila', el vestimentífer esmentat, posseeix un òrgan especialitzat, el trofosoma, que conté bacteris del sofre simbionts.

L'animal subministra diòxid de carboni, oxigen i sulfur d'hidrogen als bacteris, els quals transfereixen al vestimentífer bona part de la matèria orgànica que fixen quimiosintèticament. Moltes de les noves espècies descrites d'aquests oasis, cucs, crancs i bivalves, posseeixen així mateix bacteris simbionts, i les seves adaptacions impliquen un metabolisme molt modificat (el sulfur d'hidrogen és un potent verí).

Aquesta simbiosi no és l'únic aspecte insòlit de la biologia d'aquests organismes. Les aigües de les sorgències arriben sovint als 300º C i més, i algunes espècies semblen resistir temperatures força altes (prop d'un centenar de graus). La vida de les fumaroles és curta, i en pocs anys una comunitat pròspera pot desaparèixer en obliterar-se una sorgència, mentre que d'altres apareixen en altres llocs distants.

No se sap gaire bé com es pot fer la colonització d'aquests nous oasis. La ciència està, doncs, molt atrafegada estudiant aquests organismes i comunitats, i àdhuc s'especula que en altres planetes diferents del nostre (tal Europa, un satèllit de Júpiter), podria existir vida basada en la quimiosíntesi en els mars parcialment gelats que sembla haver-hi.

Iquè tenen a veure aquests oasis amb l'explotació de metalls preciosos abissals? Doncs les menes que hom explotarà són precisament les xemeneies que es formen al voltant de les fumaroles hidrotermals, a causa de la deposició dels minerals que l'aigua porta en solució, que precipiten en trobar un ambient òxic.

L'anhidrita que constitueix aquestes xemeneies és rica en els preuats metalls, i avui existeix la tecnologia (recordeu l'exploració i penetració del 'Titanic') per localitzar i beneficiar aquests fumerals abissals. Les riquíssimes comunitats associades, de les quals tot just comencem a esbrinar-ne les meravelles d'adaptació a l'entorn rigorós dels abismes oceànics, estan, doncs, amenaçades per l'home.

La pesca de crustacis decàpodes preuats (gamba, gambot, etc.) està espletant els fons batials; l'abocament de residus perillosos de tota mena (començant pels radioactius a les grans fosses i acabant pels residus urbans i industrials, segons es projecta per grans ciutats -com ara Nova York- que han "omplert" les zones litorals en què fins ara abocaven les seves deixalles) amenaça els fons pregons immediats als continents. Ara la mineria fa perillar també la diversitat dels ambients pregons del centre dels oceans, quan tot just n'acabem de descobrir les meravelles.

© Text: Joandomènec Ros