Biodiversitat a Aiguafreda
(Begur, Girona)
per Josep Mª Dacosta

iguafreda, (Begur, Girona) és una recollida cala, molt freqüentada per les persones que s'inicien en el submarinisme. Per les seves característiques, i per la seva orientació, ofereix una bona alternativa de busseig quan bufen vents de sud-est, que desaconsellen la immersió en altres llocs de la costa.

La descripció tècnica de l'itinerari està documentada en l'excel·lent llibre d'Andreu LLamas "Costa Brava, las 200 mejores inmersiones" 1997, Editorial Planeta, Barcelona.

A grans trets, resulta una interessant excursió subaquàtica, amb sortida des d'un petit embarcador a la platja. Es pot iniciar el recorregut per sota l'aigua, un cop s'ha nedat fins el final del moll, i llavors, es segueix un rumb de 90 graus, entre els límits de la roca i la sorra.

Al cap d'una estona, en funció del que hom s'entretingui en l'itinerari, i en el punt on la paret de roca que tenim a la nostra esquerra fa un angle cap a l'esquerra, es distingeixen les restes d'una embarcació, a uns 17 metres de fondària. A la roca, s'albira una petita entrada, on es possible entrar i creuar l'esquerda per l'interior.

Des del començament de la cabussada fins aquest engorjat, amb el camí de tornada inclós, hi ha uns 80 minuts d'immersió a velocitat d'observador d'organismes submarins. Si es va més depressa, es pot continuar des de la ferralla de l'embarcació enfonsada fins unes ximenees. No passareu dels 20 metres de profunditat ni entrareu en descompressió.

Aiguafreda ofereix al nostre entendre, un lloc molt recomanable per a l'observació i l'embadaliment, davant la biodiversitat marina, especialment mol·luscs. No és pas difícil observar set espècies molt representatives d'aquest grup d'invertebrats, que donen moltes possibilitats als fotògrafs submarins.

En primer lloc, i al damunt de l'esponja groga Aplysina aerophoba -la única esponja groga que es troba a molt poca fondària- viu el gateròpode Tylodina perversa, del mateix color groc llimona que el porífer del qual s'alimenta. Medeix com a màxim 5 cm i conserva una petita closca al dors. No n'hi ha a totes les esponges, però val la pena fixar-s'hi, ja que és una troballa inoblidable.

Les llebres de mar (Aplysia sp) no són escadusseres. Amiden de 15 a 20 cm. Neden de forma molt singular i elegant. El seu to marró i la seva forma característica recorden insòlitament a un fetge.

Sobre las gorgònies blanques (Eunicella singularis) viu, i s'alimenta dels seus pòlips, un minúscul nudibranqui que pertany a l'espècie Tritonia nilsodhneri, de color blanc i dors amb dues fileres d'apèndix branquials ramificats. Es poden distingir damunt el cnidari, les postes del mol·lusc, blanques i filamentoses. Cal parar molta atenció, atès que l'animal és molt petit i extremadament mimètic. També es pot observar el gasterópode Neosimnia spelta, que també es nodreix dels pòlips d'aquest cnidari i te la particularitat de poseïr una petxina fusiforme, blanca, que està recoberta pel mantell del animal. 

Per les roques, divaga el sacoglòs Thuridilla hopei, inconfusible pel seu mantell blau marí rematat per una línia dorsal taronja. Aquesta combinació de tons blaus cobalt amb taronja viu, ha estat molt emprada pels dissenyadors del país. Hi ha bons exemples en un determinat tipus de trens de la companyia estatal, una empresa de gasolineres i una caixa d'estalvis catalana.

Entre els mol·luscs de brànquies nues tenim la vaqueta suïssa (Discodoris (Peltodoris) atromaculata), un simpàtic animal que es descobreix a l'interior de l'esquerda abans esmentada. Possiblement es tracti del primer cargol sense clova que aprenen els bussejadors mediterranis. Pel seu aspecte, de fons blancs amb taques brunes, ha estat comparat amb el bestiar vacú, però en altres llengües, l'equiparen amb els gossos dàlmates -doris dalmatien, l'anomenen en francès-.

Entre els cargols amb closca, és molt freqüent un representant de la família dels murícids, el Trunculariopsis trunculus, típic pel seu tamany mitjà, -8 ó 10 cm- amb aspecte gris, amb franges violades. Sovint està cobert per algues o esponges, i la seva closca és emprada per crancs ermitans. Aquest mol.lusc s'havia utilitzat a l'antiguitat per obtenir pigment púrpura amb l'objecte de tenyir roba selecta.

A diferència de l'espècie anterior, no és pas habitual distingir Astraea rugosa en el fons marí. Aquesta es recobreix totalment d'algues, -recorden els cascs dels soldats nord-americans- i passa totalment desaparcebuda. Amb sort i paciència, no és impossible adonar-se'n que un petit piló d'algues es mou. Llavors cal donar-l'hi la volta, i apareix la base taronjada d'aquest caragol cònic. Una tapa -opercle- calcificada tanca l'obertura. Aquesta té un curiós creixement en espiral i els pescadors l'han emprat com a element ornamental per a ser muntada en anells i penjolls. Com sempre, recomanem no agafar exemplar vius per obtenir ni closques ni opercles, ja que en el foncs solen haver-n'hi de lliures, sense animal.

Aiguafreda esdevé també un bon punt per observar molts altres representants de diferents grups animals. Aquí hem observat un banc de llisses de centenars d'exemplars,.... però això ja és una altre ciber-història.

BONES IMMERSIONS!

Àlbum de fotos d'Aiguafreda

© Text: Josep Mª Dacosta