La Costa Brava compleix 90
anys
per Narcís Jordi Aragó
Publicat al diari El Punt el 4.9.98
  ra
fa noranta anys que va aparèixer a La Veu de Catalunya l'article de Ferran Agulló
titulat "Per la Costa Brava". Aquell text és tingut com l'acta de baptisme del
litoral selvatà i l'empordanès, perquè és el primer escrit públic en el qual es donà
el nom de "costa brava" a la franja de terra i de mar que comença a la
desembocadura de la Tordera i acaba a la Catalunya francesa.
Fins aquell dia, encara que ens sembli mentida,
tot aquest litoral no tenia nom; era conegut a trossos com la Marina l'Empordà o de la
Selva, o amb l'apel·latiu global de "les costes de Llevant" (del Llevant de
Barcelona, naturalment).
Ho proclamava amb un ensucrat èmfasi líric el
gallard protagonista de la Marina de Camprodon i Arrieta: "Costas las de Levante, /
playas las de Lloret...".
Bateig controvertit
El bateig de la Costa Brava
té una història més o menys controvertida, amb un munt de personatges i escenaris que
reclamen un tros de protagonisme.
El cas és que l'11 de setembre de 1908 _ara fa
més de noranta anys_ Lluís Duran i Ventosa va comparar, en un article de La Veu, alguns
punts del litoral català amb la Costa Brava de Mallorca.
L'endemà, dia 12, Ferran Agulló, tot donant-li
resposta en la seva columna diària del mateix periòdic, va tornar a comparar les dues
costes i, per primera vegada, va traslladar-ne geogràficament el nom.
Allà on, el dia abans Duran, parlava de "la
costa catalana de Tordera a França", Agulló va escriure directament, encara
posant-ho en minúscules, "la nostra costa brava".
Van haver de passar anys perquè el nom fos
acceptat. A Gaziel li semblava excessiu. Pau Vila, com a bon geògraf, no admetia que un
sol qualificatiu pogués designar un conjunt de paisatges tan diversos. Josep Pla
recordaria més tard que l'apel·latiu era un plagi.
Sorgiren altres propostes: la de Pella i Forgas
(la Catalunya Grega), la de Llaverias (la Costa del Corall), la de Ruyra (la Costa
Serena). Al cap davall, la fórmula d'Agulló va acabar imposant-se fins a convertir-se en
una denominació indiscutible.
La promoció del
turisme
El bateig de la Costa Brava
no va pas alterar la seva fesomia ni va modificar la seva estructura. Els canvis vindrien
molt més tard, de la mà del turisme. Aquest és un fenomen que Agulló va intuir, ara fa
noranta anys, en articles posteriors al del bateig. El periodista i polític gironí es
desfeia en elogis del paisatge, però estava preocupat per l'escassa potència econòmica
de la zona: la indústria només prosperava a Palafrugell, Palamós i Sant Feliu de
Guíxols, i la resta de pobles vivien de l'agricultura i la pesca.
Segons Agulló, allò que impedia que el país fos
ric era l'egoisme dels seus habitants, el tarannà d'una gent "incapaç d'aportar res
a una obra comuna"...
Els "americanos", que havien tornat amb
diners, només es preocupaven de tallar el cupó, i els capitals improductius s'anaven
esllanguint. "L'ànima de la costa es el cupó», va arribar a escriure Agulló.
Per contrarestar tanta passivitat, va proposar
iniciatives que avui semblen ingènues però que eren el germen d'allò que havia de
venir: "Cal que de Blanes al Port de la Selva es convencin de la necessitat de muntar
hotels on, a més de l'estatge, es trobin guies i facilitats per llogar embarcacions,
organitzadors de pesqueres i excursions, establiments de banys, i que els ajuntaments
tinguin cura dels camins i les viles. La salvació de molts pobles és la indústria dels
forasters: per cada pesseta que els pobles gastessin, els forasters n'hi deixarien deu o
cent."
Però Agulló no es podia imaginar el xoc
traumàtic, de dimensions còsmiques, que l'allau de forasters provocaria. Aquell egoisme
i aquella "ànima de cupó" _del risc mínim i del guany ràpid_ han fet que la
Costa Brava arribés als noranta anys amb el rostre arrugat per la disbauxa i amb el cos
desfet pels excessos de la inconsciència.
|
