PER
LA COSTA BRAVA
Per Ferran Agulló
Publicat inicialment a la
Veu de Catalunya el 12 de Setembre de 1908,
sembla ser l'origen oficial de la denominació de "Costa Brava" per tota la
costa nord de Catalunya. Aquest article va ser publicat de nou el
12 de Setembre de 1998 al diari el Punt (Girona) com a commemoració
del 90 aniversari d'aquest fet.
Amic Duran: he llegit dues vegades el teu hermós
article. La primera, al matí, a l’hora de la impaciència pels diaris que ens pren i
nervioseja als que tenim aficions de polític i periodista, esdevingudes obligació per
les circumstàncies; en aquella hora del xocolata flairós i de les figues ensucrades que
em tempten encastellades entre pàmpols, com als oriols xerraires que les picaven, molles
de rosada, a l'eixir del sol.
Cala Jugadora és un tranquil·la rada del cap de Creus on antigament es sortejaven
les cales on pescar entre els patrons de les companyies. El paisatge està envoltat de
càdecs, alguns d'aquests arbrissons estan doblegats tràgicament per la tramuntana. Les
roques d'aquest entorn han fascinat i inspirat a diversos genis: Salvador Dalí, Josep
Pla, Josep Mª de Sagarra....
|
La segona a l’hora de la posta, com un homenatge a la teva
oda a la costa brava, de finalitat pràctica, com totes les teves pensades. Era dalt
d’un espadat feréstec, que baixa al mar, en terratrèmol de roques, per atzavares
verdes i fonolls d'or. En son cim unes ruïnes d’un antic convent li donen to
llegendari; a llevant, una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus,
penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrallades de
boscúries, corprenen l'entusiasta admirador de la nostra Costa; a garbí la plàcida
corba de les platges de Blanes i Sabanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un
illot rocés que un istme ha ajuntat a la terra, reposa la mirada i l'enteniment,
eixelebrats per l'espectacle de la costa brava; per la banda de terra, en grandiós
amfiteatre, les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el
Montseny, prenen tots els colors de l’arc de Sant Martí: són verdes, violades,
blaves, grogues, i després van esvaint-se; esvaint-se, en l'ombra de la nit, com si es
fonguessin...
La vila encén sos llumets elèctrics; calen xarxes, mar endins els
sardinalers, renegant dels dofins i les roasses, que boten, mofant-se'n entre les calades;
i les ones, batent espumoses als peus del penyalar gegantí, canten l'eterna balda de la
mar, sempre vella i sempre nova...
La teva oració mereixia aquesta trona superba.
S'Alguer amb les seves barraques de pescadors esdevé un encisador amagatall en el
litoral de Palamós. Ja l'any 1972 havia estat declarat "Paraje pintoresco" i al
1996 es qualificà com a "Bé cultural d'interès nacional".
|
Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! La de Mallorca
és més dura, més fantàstica, més grandiosa: és feta pels temporals que el golf atia
contra l’illa fa milenars d'anys; la Costa d'Or que es parteixen Itàlia i França
és més dolça, més somniosa; una faldada de flors; però la nostra, des de la Tordera
al Cap de Creus, i seguint el Port de la Selva fins a Banyuls ho és tot: és brava i
rienta, fantàstica i dolça treballada pels temporals a cops d’onades com un alt
relleu, i brodada pels besos de la bonança com una esquisidesa de monja pacient per qui
les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps. Enlloc com aquí amic Duran, tu
que amb mi les has vistes totes aquestes costes, el maridatge del mar i la terra, els caps
i les badies, les cales i els penyalars, els esbojarraments de penyes de tots colors i
formes, els tons, la transparència de les aigües i, sobretot, la llum, aquesta llum
clara, més viva, més. bella que enlloc del món...
Santa Cristina a Lloret de Mar és una ermita que es troba en un indret
excepcionalment ben conservat. Esdevé el punt d'atracció per als romeus que venen en
processó marítima cada 24 de juliol i un lloc ideal per a passavolants que venen a
contemplar l'essència que aquí va inspirar a Joaquín Sorolla per pintar un quadre sobre
Catalunya destinat a
Nova York.
|
Priveu-me de mentir, vosaltres, entre els vius poetes amants de
la nostra costa. Tu Ruyra, el cisellador de marines, tu, Rahola, el cantor del Golf
de Roses; tu, Marquina, el que has entès la veu de les ondades; tu, Masifern, que hi has
trobat inspiració i salut; tu... tots els que l’heu vista i sentida i cantada, la
nostra Costa; i tu, Llaveries, que l’has sorpresa en tots els racons amagats, en
totes los hores d’esplai amorós i de fúria apocalíptica: hi ha res com la nostra
Costa?
N’hem de parlar més, amic Lluís, de la nostra costa: demà
seguirem: permet-me completar la teva patriòtica excitació. Després, en agraïment, et
portaré unes embostes de corals i mareperles, de curculles rissades, de caragols i
nacres, que, com tothom qui l'estima, guarden per sempre el ressó de la mar...
|
