Aigua
Salada
Per Oriol Gich
 scuma, escuma blanca amb bombolles. Roques de granit
que trenquen el mar, plantes verdes, corall roig, garoines i el sol que enlluerna. Sorra
blanca, fina, que al capdavall es deixa llepar, humida, amarada perquè l'onada llisqui
dolçament, claror i solitud.
Batec de gavines, vent
d'inquietuds: tramuntana o llevant i núvols grisos que s'enfosqueixen, que s'enfaden.
Molt aviat plourà, es mullarà la terra i es flairarà la seva olor. Pins verds fins al
mar, figues de moro, fonoll marí, ginesta i quecquerequecs. Sembrats, oliveres, vinyes de
ceps petits i petites cases de pedra amb sostres de bruc sec, ombres de pinassa, moreres i
perfum de magnòlia.
Fum de quatre xemeneies que cremen
fusta d'alzina. Remor de converses a la llar i quietud de deixar passar el temps.
Aquest era el poblet on vivia
en Panchito... |
Aquest era el poblet on vivia en
Panchito. A les cinc del matí es llevava. Una bona llesca de pa amb arengada, feta encara
al caliu del dia d'abans, un raig d'oli, el traginyol de vi aspre, avellanes i figues
seques.
Anava directament a l'escar, on prenia
les armaiades i les nanses, el palangre quan convenia o quan tenia esquer: un grapat de
verats vells. A l'estiu, només el volantí, que alimentava amb el cargolet del fonoll i,
si sortia a la fosca, un parell de poteres que havien caçat un munt de calamars.
El llagut ben arranjat... |
El llagut ben arranjat, amb la vela
inflada, sortia de puntes. Si bufava un garbí lleuger, millor, volia dir poc corrent i
bon peix. Amb tramuntana forta no sortia, amb llevant ni pensar-ho, un gargalet animava la
navegació. A poc a poc la fusta de la quilla separava l'aigua, deixant una estela
insignificant. Aparellava l'ormeig i cercava els fons rocosos on vivien els animals
marins, el coneixement i l'experiència de vell pescador ho feien tot fàcil, exacte, amb
la puntualitat que calia perquè allà al temps es mesurava a l'engròs, per la llum, pel
sol o perquè els cicles naturals es repeteixen sols.
Quan la pesca era bona, allargava
la feina i aleshores cuinava, damunt de la barca, un suquet de qualsevol peix, amb ceba,
llorer i un grapat de patates. Bevia aigua perquè la barca no en vol de vi. Agafat a
l'arjau amb una mà i l'altra a l'orla, albirant els canvis de corrent i el vol de les
gavines, per si de cas tornar abans que la tempesta s'hagués animat.
El Panchito el dia que va anar
a Barcelona a fer-se un retrat |
Acabada la pesca, tornava a la
cala. Desar els estris, pujar el llagut amb el palanquí: Ah jola-ja-jop, jop!,
repetint la frase mentalment i fent coincidir el darrer jop, amb una forta
estirada de braços, amb les mans prement la corda de canyam. Un cop reposat a l'espina de
peix, treia el suro del dull, per on s'escolava l'aigua que en força al principi feia un
petit reguerol a la sorra; La lona ben tensa i lligada, cap a casa a encendre la llar i a
treure's la humitat, que a aquella edat ja havia calat fins al moll de l'os.
Abans de jeure rumiava les seves
coses que compartia confidencialment amb les flames i les guspires de la fusta cremant.
Algun dia o quan no podia fer-se a la mar i els dissabtes sempre, anava a la taverna a
encendre la pipa i a prendre dos o tres cremats amb els altres pescadors, més arrugats i
amb la pell més morena i salada que la seva.
Primer explicaven les seves
cuites, després el temps que els esperava i com aniria la pesca i acabaven cantant cada
un, una nostàlgia.
En Panchito recordava la seva
Ariadna... |
En Panchito recordava la seva
Ariadna i en fer-ho una sola gota d'aigua dolça li lliscava per la galta esquerra, fins
que un so la-sol-mi li arrencava aquell record trist i alegre a l'hora.
Vells amics: el León, el Lluís,
el Rafel, l'Àngel, l'Alberto. Cantaven agafats per l'espatlla, fent pinya, donant-se
confiança, sabent que sempre estarien junts, sabent que quan un es morís , els altres
cantarien amb ell les mateixes cançons, sabent que només deixarien d'existir quan no en
quedés cap d'ells, i el Juanito darrera la barra escalfant el rom de canya.
Sortien junts quan la lluna ja era
blanca i l'endemà, que segurament seria diumenge, es trobarien a la petita capella,
davant la imatge de Santa Rosa, es saludarien cordialment i amagarien les seves amistats
d'ampolla, sabent, però, que sempre podrien confiar amb els seus companys, que les
desgràcies i les alegries eren comunes.
Ell visitava el seu germà Josep... |
El diumenge, per dinar, festa grossa, a
veure els parents i a menjar canelons i pollastre dels que caminen, el flam fet al braser
i una planxa calenta al damunt.
Ell visitava el seu germà Josep, que
vivia a pocs quilometres i que era un home molt polit, havia estudiat a Barcelona, era
metge i militar, el primer comandant de la província.
Casat amb una aragonesa. La Pilar
grasoneta i bonica, molt amable. Si no fos perquè era la dona del seu germà i perquè
ell ja tenia els seus records se l'hauria mirat amb uns altres ulls.
Casat amb una aragonesa. La
Pilar... |
Ella en tenia cura de tots dos i
del seu fill petit, molt entremaliat, fins que amb l'aiguardent i les dues o tres pipes
arribava l'hora de tornar a la platja. La seva cunyada li preparava el farcell de
queviures, tant si vols com si no. En Panchito tornava quan es feia fosc o ja ho era,
desitjant que a la carmanyola hi trobés conill al jaç o llagosta amb cargols que li
agradaven tant.
Passejava pel camí dels plans,
content perquè havia vist en Josep, tranquil perquè sense adonar-se'n estimava aquella
terra on vivia. La llum s'esmorteïa, avançava la quietud i anava perdent la consciència
del que feia, el caminar era cada cop més mecànic, el pensament s'enlairava, es fonia
amb l'escenari de sons: els grills cantaven, els canyers seguien la dansa del vent, el
silenci musicava l'ambient.
La caiguda de l'índex Dow Jones,
a mig matí, és la més forta de l'any, acumula 999.36 punts, un 11% i sembla que,
malgrat la intervenció de l'estat, no s'atura la davallada. A Barcelona l'IBEX segueix un
camí semblant.
El besnét de l'oncle Panchito
comença a suar de debò. L'aire condicionat li fa notar les gotes molt fredes, li
llisquen fins la punta del nas i cauen damunt del teclat de l'ordinador. Són denses,
feixugues, com l'ànim de l'operador, que tremola degut a la taquicàrdia, perquè aquest
ensurt li farà molt difícil pagar totes les hipoteques i crèdits.
Tant orgullós que estava dels
temps moderns. Abans de caure a terra sense coneixement recorda fugaçment les històries
que la seva àvia li explicava. Veu la imatge bondadosa de l'oncle Panchito.
© Text i Fotos:
Oriol Gich i Saladich 1998
|
