M@re Nostrum

Liopleurodon ferox
el terror dels mars
Text: Miquel Pontes
Dibuixos: Adam Stuart Smith y Alain Bénéteau
Recreació d'un atac: Colin J.Swift y Benigno Fernández
Disseny tridimensional: Scott Ayers

Article publicat (en castellà) a Revista Aquanet #44


Esquelet de plesiosaure (clic per ampliar)

Una notícia difosa el passat 30 de desembre de 2002 per la BBC informava del descobriment de l'esquelet complet d'un dels majors rèptils que mai han existit.

La troballa va tenir lloc a Mèxic i, segons sembla, els ossos fossilitzats corresponen a un Liopleurodon ferox, un feroç depredador que caçava en els nostres mars fa uns 150 milions d'anys, quan els dinosaures dominaven la terra.








Les pobres victimes d'aquest animal devien veure una imagen semblant a aquesta venint del blau...
(
clic per ampliar)

rran de la notícia apareguda a la fi de l'any passat em vaig formular una sèrie de preguntes: Qui no hi ha sentit alguna vegada curiositat pels dinosaures? Què passaria si una bèstia com aquesta aparegués de sobte en els nostres mars? Com havia de ser? Què havia de menjar?... En aquest article donarem algunes respostes i també algunes pistes per als lectors interessats a investigar aquest tema.

Quan parlem del Liopleurodon ferox, parlem d'un dinosaure marí del grup dels plesiosaures. Els plesiosaures van constituir un grup de dinosaures, amb avantpassats terrestres, que van evolucionar per tornar al mar, origen de tota la vida del nostre planeta. Van aparèixer al Juràssic primerenc, i es divideixen en dos grans grups, uns amb el coll llarg i el cap proporcionalment petit, i altres amb el coll curt i el cap gran, fins a un quart de la llargada de l'animal, com el Liopleurodon.

Per les seves característiques físiques se sap que els pliosaures, de cap gran i coll curt, tenien menor mobilitat, però capturaven preses més grans, que els seus cosins de coll llarg. Amb tot era un nedador molt àgil, malgrat la seva gegantina grandària. S'assemblava una mica a les balenes actuals; tenia un cos musculós i hidrodinàmic, amb aletes molt potents. Era capaç de perseguir a les seves preses pels mars del Juràssic a gran velocitat i, fins i tot, és possible que pogués submergir-se a gran profunditat sense dificultats per poder perseguir a una presa.

Aquest gegantí animal probablement “volava” pel mar, tal com fan les tortugues marines d'avui en dia. Per avançar, empenyia cap avall les aletes davanteres, i per augmentar la velocitat accionava cap enrera les posteriors. Aquest monstre marí podia mantenir una persecució durant força temps, i aconseguir la seva presa quan aquesta disminuïa el ritme a causa del cansament.

La criatura descoberta a Mèxic era un pliosaure jove, d'uns 18 metres de llarg i un pes calculat en 25-30 tones. Va ser trobat en una expedició conjunta de paleontòlegs alemanys i mexicans dirigits per Eberhard Frey i Wolfgang Stinnesbeck. La premsa li va donar al descobriment el sobrenom de “Monstre d'Aramberri”, en honor a la ciutat Mexicana situada prop d'on va ser trobat.

Encara que al llarg de la història s'han trobat moltes restes de Liopleurodon, cap va ser trobat tan complet com el descobriment de Mèxic. Aquestes restes han estat enviades al Museu d'Història Natural de Karlsruhe (Alemanya), on els paleontòlegs volen extreure-les amb cura de la pedra que les envolta i estudiar-les per esbrinar com vivia aquest monstre de les profunditats i fins i tot estudiar què va menjar en el seu últim sopar; les restes del Liopleurodon van ser trobats al costat de restes de rèptils aquàtics més petit (ictiosaures), dels que probablement s'alimentava.

Un cop acabat l'estudi, el Museu d'Història Natural de Karlsruhe farà una còpia de les restes i tornarà els fòssils originals a Mèxic, perquè aquest pliosaure forma part de l'herència cultural d'aquest país.

 

 


Recreació d'un ataque
Colin J.Swift, bassat en un disseny de
 Benigno "virus" Fernández
(
clic per ampliar)

EL MONSTRE MARÍ


Reproducció d'un Liopleurodon ferox,
cedida per Adam Stuart Smith

Es creu que el Liopleurodon ferox era el rei dels mars en temps prehistòrics. Aquest depredador era el major dels plesiosaures coneguts. Aquests rèptils marins són cosins dels dinosaures que dominaven la Terra en el període que va ser des de 208 fins fa 65 milions d'anys. Les restes d'aquests animals són relativament comuns i solen trobar-se ben conservats en els diferents dipòsits marins en què s'han trobat.

Descrit per Sauvage l'any 1874, el Liopleurodon ferox típic tenia un crani de més d'1,5 metres de llarg. La seva impressionant dentadura estava formada per dents de la grandària d'un matxet, amb unes mandíbules prou fortes com per triturar els ossos de les seves preses. Són precisament aquestes dents característiques els que donen nom a aquest dinosaure; Liopleurodon significa “dents de cares llises.


Dibuix d'un Liopleurodon ferox
cedit per Alain Bénéteau

Els exemplars trobats fins ara tenien una longitud mitjana d'uns 12 metres, encara que alguns exemplars grans excedien els 15 metres. Aquestes dades són estimacions basades en les troballes parcials que es coneixien fins al moment: vèrtebres, trossos de mandíbules i dents aparegudes a Anglaterra, el nord de França i Rússia.

Recordem que, durant el Juràssic, Europa no era sinó una col·lecció d'illes disperses en un mar tropical poc profund, per la qual cosa les restes d'animals marins són bastant comuns.

El Liopleurodon aparegut a Mèxic -el major i més complet trobat fins ara- ha fet que es revisin aquestes dades; sembla que un individu adult, comparat amb l'animal trobat, que era jove, podia arribar a mesurar prop de 25 metres i tenir un pes calculat al voltant de 50 tones. Per fer-nos una idea de la grandària que això representa, recordem que un catxalot adult (és un mamífer, no rèptil) d'avui en dia que mesuri uns 22 metres de llarg pot arribar a pesar unes 65 tones.

El tema de sobreestimar la grandària dels dinosaures és recurrent, especialment en els pliosaures. Hi ha un famós Kronosaure a l'Universitat de Harvard la grandària del qual va ser sobreestimada durant anys, perquè es van afegir vèrtebres extra a l'esquelet de forma inadvertida. Només recentment s'ha revisat el tema i la longitud volguda de l'animal s'ha reduït en 6 metres, de 18 a 12 metres...

El Liopleurodon tenia quatre aletes de gran mida que li conferien gran potència. Els adults tenien una enorme boca de més de 2 metres de llarg, plena de dents el doble de grans que els del Tiranosaure, i en la que les dents de l'extrem del morro estaven disposats en forma de roseta característica.

Precisament per aquesta dentadura se sap que la seva alimentació era carnívora i que caçava altres rèptils nedadors. El registre fòssil conserva també restes de les víctimes del Liopleurodon: Ictiosaures (dinosaures amb aspecte de dofí) mig devorats i aletes d'altres plesiosaures amb marques de dents són uneixes clares evidència de la seva voraç gana. Probablement també s'alimentava de taurons i de calamars.

Estudis recents del crani del Liopleurodon demostren que tenia un olfacte capaç de “olorar en estèreo”, la qual cosa li permetria identificar perfectament l'origen de les olors i per tant a les seves preses, fins i tot en situacions de baixa o nul·la visibilitat.

Mentre que els plesiosaures gegants es veien frenats a l'aigua pel seu llarg coll (l'Elasmosaurus, p.e. tenia més de 70 vèrtebres al coll contra les 20 d'un pliosaure comú), el coll més curt dels pliosaures els permetia moure's per l'aigua més de pressa.

Se suposa que les femelles sortien a terra per posar els seus ous, excavant un clot a la sorra en què posaven els ous i després tornaven al mar arrossegant-se. Quan les cries sortien de l'ou, havien d'arribar a l'aigua al més aviat possible per evitar convertir-se en el sopar de molts depredadors.

Es desconeixen molts aspectes de la vida d'aquests enigmàtics animals, una vida que únicament podem imaginar-nos basant-nos en les restes que s'han trobat. Els dinosaures formen part del nostre passat i potser per això ens interessen tant. Ja se sap que les ciències avancen moltíssim, per la qual cosa sabem més que mai d'aquests animals, però si les pedres parlessin, la seva història escaparia de ben segur a la nostra imaginació...

Més informació

Altres enllaços

Sobre els gràfics d'aquest article

Durant la preparació d'aquest article es va plantejar un gran problema. Com aconseguir fotos, o dibuixos, d'un animal extingit fa tant de temps? Estudiosos del tema ens han cedit amablement els seus excel·lents dibuixos (Gràcies Colin, Adam i Alain!) però vam veure que l'animal apareixia estàtic i mancat de vida.

A la nostra investigació vam trobar el web d'Scott Ayers en el que trobem un disseny tridimensional del Liopleurodon. Aquest disseny estava preparat per incloure-ho en el programari de disseny tridimensional POSER, per la qual cosa ens vam posar mà a l'obra.

Recreació tridimensional del Liopleurodon ferox amb el programari POSER, gràcies a un disseny d'Scott Ayers (clic per ampliar)

Els gràfics que acompanyen aquest article són el resultat; no són tan perfectes ni detallistes com els dibuixos científics, però donen un efecte bastant realista de com podia ser aquest animal quan era viu.

GALERIA DE FOTOS

Recreació d'un Liopleurodon ferox basada en un disseny d'Scott Ayers
(
Clic per ampliar)

© Miquel Pontes 2003

  Navegación rápida

   


Aviso Legal

© Miquel Pontes 1996-2013  Todos los derechos reservados


Última modificación: 31 desembre 2012 10:59


Hemos recibido visitas

M@re Nostrum