En trineu per la vall de Núria
per Josep Mª Dacosta

er portar els nens a la neu vàrem escollir l’estació de Vall de Núria per dues raons bàsiques.

En primer lloc, s’hi accedeix amb un tren cremallera i així el mateix accés esdevé per a ells una singular experiència.

Per altra banda, no hi ha cotxes, fet que contribueix a la seguretat i a la tranquil·litat de tots.

El tren cremallera va permetre que els vailets anessin junts després d’estar cadascú força estona al seu cotxe.

Dins del vagó, podien explicar-se acudits per a quitxalla de sis anys: “Quin és l’animal que sempre té mandra? Doncs la salamandra. A més d’aquest ferrocarril pujaren al telecabina, un altre vehicle fascinant per a la seva edat.

Un cop a dalt, varen baixar en trineu pel pendent que hi ha a tocar l’ermita de Sant Gil. És curiós però molts pares s’embadaliren mirant les seves criatures lliscant damunt de la neu i, en no apartar-se, els nens varen poder jugar a les bitlles humanes. Va anar de poc que més d’un no fes rodolons pel mantell nival.

També, vàrem fer un ninot de neu i continuarem l’aventura fins a la presa de l’embassament. Amb els pares estirant i empentant els trineus semblàvem uns aprenents d’Amundsen trescant per les geleres antàrtiques.

Però el que ens va robar el cor fou l’amistat que ens oferiren els gossos esquimals que hi ha a redós del santuari. Un exemplar un xic més gran que un cadell va voler ballar amb nosaltres i si no ho creieu fixeu-vos en la fotografia on sembla que balli una conga “Bailar pegados es bailar… Abrazadísimos los dos…..”

Text i fotos d'en Josep Mª Dacosta © 2003